Què són aneuplodies?
Les cèl·lules del cos humà contenen 23 parells de cromosomes (46 cromosomes en total). La meitat dels 46 cromosomes prové de la mare i l’altra meitat del pare. Els cromosomes contenen el nostre material genètic amb tota la informació necessària per al desenvolupament i funcionament correcte de l’organisme. Els parells de cromosomes de l’1 al 22 s’anomenen autosomes i el parell 23 es coneix com a cromosomes sexuals (XX en les dones i XY en els homes).
S’anomena aneuploïdia la situació en què hi ha un o més cromosomes addicionals o hi falta un o més cromosomes. Com que cada cromosoma conté centenars de gens, l’addició o pèrdua d’un sol cromosoma altera l’equilibri existent a les cèl·lules i, en la majoria dels casos, no és compatible amb la vida.
Quina és la causa de les aneuploïdies?
La majoria d’aquestes alteracions genòmiques es produeixen durant la producció dels espermatozous i òvuls. Estudis de les últimes dècades han observat que els gàmetes (espermatozoides i òvuls) aneuploides es produeixen en taxes sorprenentment altes (d’almenys el 5%, encara que probablement superior al 20%) durant el procés conegut com a meiosi. Si un d’aquests espermatozoides o òvuls defectuosos participa en la fecundació, l’embrió es veurà afectat per l’anomalia. En la majoria dels casos es produirà un avortament espontani, ja que la majoria d’aneuploïdies són incompatibles amb el desenvolupament embrionari normal.
De vegades aquestes alteracions també es poden produir durant les primeres fases de la divisió embrionària afectant també el nadó.
Quines són les aneuploïdies més freqüents?
En els éssers humans, les aneuploïdies més comunes són les trisomies, que representen al voltant del 0,3% de tots els nascuts vius.
En els nascuts vius, les aneuploïdies més freqüents són la síndrome de Down (que afecta 1 de cada 700 naixements) seguit per la síndrome de Klinefelter (que afecta 1 de cada 1.000 naixements).
Què són les trisomies?
En tots dos casos es tracta d’una trisomia, trastorns que es caracteritzen per la presència d’un cromosoma addicional, cosa que eleva el nombre total de cromosomes a 47. Sembla que els humans són molt més capaços de tolerar els cromosomes sexuals addicionals que els autosomes addicionals. En comparació amb les trisomies autosòmiques, aquest tipus de trisomies dels cromosomes sexuals són força benignes. Els individus afectats solen mostrar un desenvolupament sexual i una fertilitat reduïts, però solen tenir una vida normal, i molts dels símptomes poden tractar-se amb suplements hormonals.
En canvi, sembla que les trisomies d’altres autosomes tenen efectes més greus. S’estima que representen al voltant del 35% dels avortaments espontanis i poques vegades s’observen en els nascuts vius. De fet, les úniques trisomies autosòmiques que es detecten en un nombre apreciable entre els nadons afecten els cromosomes 13 i 18, però els nadons afectats poques vegades sobreviuen més enllà dels primers mesos de vida.
Què són monosomies?
Les monosomies són el contrari de les trisomies, ja que als individus afectats els manca un cromosoma, cosa que redueix el nombre total de cromosomes a 45. Les cèl·lules semblen ser especialment sensibles a la pèrdua d’un cromosoma, ja que l’única monosomia humana viable afecta el cromosoma X. Les dones amb una sola còpia del cromosoma X tenen la condició coneguda com a síndrome de Turner.
Què són les aneuploïdies autosòmiques i les aneuploïdies dels cromosomes sexuals?
Una altra forma de classificar les aneuploïdies fa referència no al canvi de nombre, sinó al tipus de cromosoma que es veu afectat (autosòmic, parells 1 a 22) o sexual (par 23, X i Y).
Aneuploïdies autosòmiques
Com hem dit anteriorment, el terme “trisomia” s’utilitza per descriure la presència de tres cromosomes en lloc del parell habitual de cromosomes, és a dir, un cromosoma de més. Aquelles aneuploïdies autosòmiques compatibles amb la vida però que donen lloc a malalties genètiques que tenen conseqüències importants en el desenvolupament de l’organisme són:
● La trisomia 21 (també coneguda com a síndrome de Down) es dóna en aproximadament 1 de cada 700 naixements i el risc augmenta amb l’edat de la mare. Sol provocar retard mental i també malformacions físiques, sobretot defectes cardíacs. L´esperança de vida mitjana és d´uns 50-60 anys.
● Les trisomies 18 (Edwards) i 13 (Patau) són més rares i es troben en aproximadament 1 de cada 7.000 naixements. Un altre cop, el risc augmenta amb l’edat de la mare. Aquestes trisomies s’associen a un greu retard mental i sovint a malformacions físiques greus. La majoria dels afectats moren abans o poc després del naixement i només en rares ocasions sobreviuen al primer any de vida.
Aneuploïdies dels cromosomes sexuals
Com hem esmentat al principi, les dones tenen dos cromosomes X (XX), mentre que els homes tenen un cromosoma X i un altre Y (XY. Les aneuploïdies dels cromosomes sexuals consisteixen en la presència d’alteracions en aquests cromosomes. Aquestes alteracions poden tenir diferents conseqüències, com ara el desenvolupament de malformacions, trastorns cognitius i de creixement, així com problemes sexuals i d’infertilitat.
● Síndrome de Klinefelter: afecta barons (aproximadament 1 de cada 500 a 1.000) i està causat per la presència d’un cromosoma X addicional (47, XXY). El risc augmenta amb ledat de la mare. Els afectats per aquesta trisomia solen tenir una estatura més gran, de vegades un lleuger retard mental i problemes de fertilitat.
● Síndrome de Jakob: afecta els homes (aproximadament 1 de cada 1.000) i està causat per la presència d’un cromosoma Y addicional (47, XYY). Els afectats tenen una alçada més gran del normal, poden presentar algun retard en el llenguatge i per norma general no tenen retard mental.
● Síndrome de Turner: afecta les dones (aproximadament 1 de cada 2.500) i es caracteritza per la manca d’un cromosoma X (45, X0). Les persones amb aquesta monosomia tenen baixa estatura, infertilitat i, de vegades, trastorns cardíacs i renals.
● Síndrome triple X: afecta les dones (aproximadament 1 de cada 1.000) i es caracteritza per la presència d’un cromosoma X extra (47, XXX). Moltes nenes i dones que pateixen la síndrome triple X no manifesten símptomes o només tenen símptomes lleus. En altres casos, els símptomes poden ser més marcats i, possiblement, incloure retards en el desenvolupament i les dificultats d’aprenentatge.
Risc d’aneuploïdies i edat materna
A mesura que l’edat de la dona augmenta també s’incrementa el risc de produir òvuls amb una aneuploïdia, que en cas de ser fecundats resultaran en un embrió o fetus amb una aneuploïdia. En la majoria dels casos, els embarassos amb aquests embrions o fetus afectats acabaran en un avortament espontani, i en un percentatge baix en nascuts vius amb alguna aneuploïdia autosòmica o aneuploïdia dels cromosomes sexuals (només aquelles que impliquin una fallada en el cromosoma X , ja que aquelles que afecten el cromosoma I només poden ser transmeses pel pare).
La possibilitat de tenir un fill afecte d’una aneuploïdia és de:
● 1/385 als 30 anys
● 1/179 als 35 anys
● 1/63 als 40 anys
● 1/19 als 45 anys
No obstant això, pel fet que molts embrions aneuploides no arriben a terme (no s’implanten o resulten en avortaments espontanis) la seva freqüència és molt més gran de la que seria esperable en relació amb la de nadons afectes.
● En dones al rang d’edat de 35 a 39 anys més del 20% dels embrions produïts són aneuploides.
● En dones de més de 39 anys prop del 40% dels embrions produïts són aneuploides.
Com hem dit anteriorment, qualsevol embrió amb un cromosoma menys (monosomia) deixarà d’implantar-se o desenvolupar-se (excepte la monosomia X o síndrome de Turner), i només uns quants dels portadors d’un cromosoma extra (trisomia) arribaran a terme. Es creu que la manca d’implantació i de pèrdua embrionària són les raons principals de la baixa taxa d’embaràs per sobre dels 40 anys.
La causa darrere aquest increment de risc d’aneuploïdies és el disseny del procés de desenvolupament dels òvuls o ovogènesi. En les dones, unes cèl·lules precursores dels òvuls conegudes com a oòcits primaris entren en una fase de latència, coneguda com a dictiotè, que comença en les darreres fases del desenvolupament del fetus (és a dir, abans de néixer) i no es completa fins a l’ovulació. A mesura que passen els anys, i com tot procés d’envelliment, aquests ovòcits poden anar acumulant errors que resultaran en un òvul aneuploide. És és per això que els òvuls de les dones joves presenten menys aneuploïdies que aquells de les dones d’edat avançada.
Com es detecten les aneuploïdies fetals durant l’embaràs?
Per a la detecció de les aneuploïdies fetals hi ha diferents proves prenatals, que generalment es divideixen en dos grans grups: no invasives i invasives.
Les proves no invasives comprenen el cribratge combinat del primer trimestre i el test prenatal no invasiu. Totes dues proves no suposen cap risc per al fetus ja que només necessiten una mostra de sang materna, i en el cas del cribratge combinat del primer trimestre una ecografia a les 12 setmanes de gestació. Sí que es diferencien, però, en la seva fiabilitat, ja que el cribratge combinat del primer trimestre presenta una taxa d’error més elevada.
Les proves invasives són la biòpsia de corion i l’amniocentesi. Pel que fa a les aneuploïdies, només es fan per confirmar una sospita d’aneuploïdia detectada mitjançant un test prenatal no invasiu, ja que suposen un risc d’avortament situat entre l’1% i el 2%.
A Genosalut fa més de 10 anys que oferim la prova de l’ADN fetal. La nostra prova bàsica analitza les trisomies més freqüents (21, 18 i 13), les aneuplodies dels cromosomes sexuals i determina el sexe fetal. La nostra prova ampliada analitza a més diverses síndromes microdelecionals.
Si t'agrada el nostre blog, subscriu-te al nostre newsletter.
